dilluns, 18 d’abril del 2022

BADBOOK - IBRELL

L’estat ruïnós del vell institut no convidava a entrar. El cartell enganxat a la reixa ho deia molt clar. Prohibit el pas. Tot i així feia temps que les nits del 31 d'octubre una de les aules s'omplia d'impacients i expectants alumnes. Un any més, els estudiants que acabaven el batxillerat explicarien als seus successors la història o la llegenda, com alguns preferien dir, del professor Malhyde.

Faltaven pocs minuts per la mitjanit quan el delegat de la classe va fer callar tothom, ja que explicar la història era un privilegi reservat a ell. La resta de companys s'encarregaven d'ambientar la sala. Uns encenien espelmes i les col·locaven en forma de creu, altres cremaven encens amb resina de benjuí i altres es passejaven amb símbols satànics pintats als braços i a la cara.


-No el busqueu, no el podeu veure. -Van ser les paraules amb què el delegat, trencà el silenci expectant. -No el busqueu, només heu de saber que està aquí, el seu esperit viu aquí. -Es referia a Malhyde. Va fer una pausa i amb un gest va simular que el saludava, alguns dels joves allà reunits el van imitar.


Tot seguit continuà explicant que el professor Malhyde havia treballat durant anys en aquell institut ensenyant història de la religió. Els que l'havien conegut el recordaran sempre amb un llibre sota el braç. Un llibre vell i malmès del qual no se separava mai. L'estiu de l'any 1999, Bonman, el director de l'institut el va acusar de mala-praxi i li prengué aquell llibre per considerar-lo antiquat i desfasat. Això provocà que el vell professor embogís, ja que aquell llibre era per ell...


El delegat continuà explicant, però una de les noies, la filla del matrimoni Ibrell, va perdre el fil del relat en aquell moment. L'expectació generada i sobretot tanta gent apilada dins d'aquella aula van fer que s'angoixés i com acostuma a passar-li en aquests casos, el cor se li dispara per culpa d'una petita malformació coronària. Se li acceleren els batecs i acaba perdent el coneixement. Ibrell, estava en mig d'una d'aquestes crisis, la veu del delegat la sentia lluny i a càmera lenta i la vista se li desenfocava, quan de sobte una llum blanca aparegué al centre del seu camp de visió i de mica en mica va anar guanyant intensitat fins a cremar qualsevol detall de l'escena. Ibrell es fregà els ulls i la taca mig es va esvair, però no va sentir ni la veu, ni va veure novament el delegat. Davant seu hi havia una noia amb un munt de llibres sota el braç, la noia la mirava amb posat desafiant mentre li deia -Ibrell vine. Ibrell vine.



Els cabells li queien davant la cara i era difícil captar cap detall del seu rostre. Després la imatge desaparegué sobtadament i el cap i els sentits d'Ibrell tornaren amb la resta de companys, just a temps per sentir com el delegat explicava que Malhyde s'havia suïcidat en aquella mateixa aula i el seu esperit havia quedat atrapat dins l'institut. D'això feia més de 20 anys.


Sense pensar la conseqüència de les seves paraules, Ibrell cridà -No! No és l'esperit de Malhyde, és el d'una noia!, l'he vist! -i al moment es moria de vergonya, les mirades i les riallades que esclataren al seu voltant van fer-la conscient de la ximpleria que acabada de dir. Els nois i noies al seu costat la miraven com si fos boja mentre intentaven aguantar-se el riure. Per dissimular, mentre sortia d'aquella aula tan ràpidament com el seu orgull ferit li permetia, va dir que feia broma, què volia posar misteri a la llegenda i va marxar capa casa.


De nit no parava de pensar el que havia passat, no es podia treure del cap la imatge d'aquella noia. Tot era molt confós. Es preguntava -Que havia vist i que havia imaginat? Cansada i avorrida dels seus pensaments es va posar els auriculars per aïllar-se escoltant els "One Direction" a tot volum. Però alguna cosa no anava bé, el cable o el “jack” devien fer mal contacte, ja que no  sentia la música. Després de provar diferents vegades i afinar l'oïda, finalment sí que va poder captar un so, una veu tímida i llunyana que li deia -Ibrell vine, Ibrell vine!


Un altre cop aquella veu, i un altre cop el cor que se li disparava. L’ensurt li provocà la segona arítmia del dia. El ritme dels batecs va ser tan accelerat que va perdre el coneixement quasi sense adonar-s'en. Quan va despertar ja era mitja nit, els seus pares aliens al succeït ja dormien, abans però, segur que havien passat per la seva habitació, havien apagat la llum, la música, l'havien tapat i acaronat dolçament.


Ibrell es llevà decidida a esbrinar qui era aquella noia, si és que existia més enllà del seu cap. Així que sortint de puntetes per no fer soroll i no despertar ningú, caminà en direcció al vell institut. Evidentment tenia por, però intentava convences del contrari. -Ibrell vine, Ibrell vine... doncs, ja vinc, vols que vingui?, doncs ja vinc -Es repetia mentalment aquestes paraules fent-se la valenta. 


Però en arribar se li escapà un crit en veure-la de nou. Estava plantada al hall, amb les mans recolzades als vidres de la porta. La mirava amb atenció i Ibrell sentí com se li glaçava la sang.


S'estaven mirant fixament, la noia era a contrallum i no se li veia la cara, però Ibrell no tingué cap dubte que l'estava repassant de dalt a baix. Passats uns segons la noia girà cua i desaparegué per un passadís on els fluorescents parpellejaven il·luminant i enfosquin l'espai.


La porta del hall va grinyolar trencant el silenci de la nit i l'eco féu que el soroll es repetís. La intermitència de la llum dificultava la visió, tot i així li va semblar veure que al final del passadís es tancava una porta. Caminant lentament amb tots els sentits en alerta recorregué el passadís. Se li féu etern i abans d'obrir la porta parà l'orella intentant percebre algun soroll, alguna pista del que podia trobar a l'altre costat. Mentre dubtava que fer, el silenci es trencà -Ibrell vine, Ibrell vine... -Aquella veu un altre cop. Aquelles paraules l’encoratjaren i va obrir la porta amb un cop sec. Però a l'altra banda no hi havia més que foscor. La sala era ben buida i ni rastre de la noia.

De nou al passadís li arribà el soroll d'unes passes que corrien al pis de dalt. Els esglaons eren estrets i desgastats, no tenia cap llanterna, només el mòbil que amb prou feina il·luminava un parell de metres davant seu. Per sort els seus ulls s'havien acostumat a la foscor i es podia orientar amb facilitat. Un cop a dalt, novament silenci absolut, excepte el degoteig d'una aixeta que interpretà com a una pista de per on continuar. Era al lavabo de les noies. Però un cop dins, tampoc trobà la noia.


Després d'obrir i tancar l'aixeta unes quantes vegades es mullà la cara per espavilar-se i com a les pel·lícules de por, en el moment que alça la mirada, la veu al mirall plantada al seu costat, observant-la amb ulls curiosos.




-Hola Ibrell -li diu la noia amb un to de veu dolç al que li fou impossible respondre, ja que en veure-li la cara va emmudir. Un altre cop se li disparà el cor, un altre cop els batecs accelerats... Ja sabia com acabaria, amb la tercera arítmia del dia. Ja es començava a marejar quan la noia li posa la mà al front i li digué. -Aquest cop no et desmaiaràs, abans t'he d'explicar moltes coses i tinc poc temps. Les seves paraules la reconfortaren, i com si estès aplicant algun poder sobrenatural en ella, aconseguí que Ibrell es calmés i s'estalviés l'arítmia.

Tot i així seguia sense poder dir res. -És que, és que, tu i, i, és que, que, jo, és que... va mig quequejar.


-Sí, jo també sóc Ibrell, sóc l'altra Ibrell, la teva germana bessona. -Digué la noia davant la incredulitat d'Ibrell.


L’altra ibrell l’agafà de la mà i les dues germanes travessaren tot l'institut, fins a arribar davant d'una porta tancada on hi havia un rètol que deia "Despullat de bondat". La noia, l'altre Ibrell, tenia la mà al pany i abans d'obrir digué -Si entrem no hi haurà marxa enrere, t'explicaré molts secrets i m'hauràs d'ajudar. Em sap greu, no ho faria si no estigués desesperada.


-Què és aquest lloc? En què t'hauré d'ajudar? -va preguntar. -És l'aula de les cadires i les creus. On m'ha educat. On he après tot el que sé, on va començar tot i on haurem de començar la inversió.


Ibrell no entenia res però entrà, de fet ella mateixa va empènyer el pany. Semblava un espai de reunió descuidat, al mig hi havia algunes cadires alineades i custodiades per un parell de creus penjades de cap per avall. L'altra Ibrell la va fer seure en una de les cadires, i ella segué en la que quedava just a l'altra banda. Durant una estona no es van dir res, en silenci miraven el terra. Aquell breu moment li serví a Ibrell per reflexionar i prendre consciència que des d'ara tenia una germana bessona.

-Encara recordo quan amb cinc anys, vaig seure per primer cop en una d'aquestes cadires. -Va dir l’altra Ibrell mentre aixecava el cap lentament de terra. Els ulls de les germanes es trobaren i durant una estona es miraren en silenci.



L'altra Ibrell li explicà la veritable història de Malhyde, almenys una part com va poder comprovar més endavant. El vell professor en els seus anys com a docent s'havia guanyat certa fama d'extravagant, posseïa un llibre del qual no se separava mai i al voltant del qual corrien estranys rumors. Això, junt amb la seva assignatura, els seus mètodes, fins i tot la seva peculiar manera de vestir, l'havien convertit en l'ovella negra de l'equip de mestres. Però mai ningú s'atreví a dir-li res, ja que aquell home també era famós pel seu caràcter violent.

Un dia el director Bonman va tenir el coratge d'enfrontar-se i qüestionar la seva professionalitat. Però el que va començar com una conversa, va acabar en una forta discussió i Malhyde colpejà el director Bonman amb tanta mala sort que li causà una lesió cerebral. Des d’aquell dia Bonman està ingressat en una residència hospitalària d’on no ha sortit mai. Malhyde va perdre el seu valuós llibre, el que contenia el treball de tota una vida, i si ja era un home una mica estrany, allò l’acabà d'embogir.


La gent del poble mai va saber del cert que havia passat i al cap d'uns dies Malhyde desaparegué. Tothom pensava que havia fugit per por, per vergonya o potser penedit pel seu comportament. Però no va ser així. -Com saps tot això? -La va interrompre la seva germana, i l’altra Ibrell, pràcticament sense immutar-se, contestà -perquè Malhyde m'ho ha explicat. -No va fugir -continuà explicant. En realitat va tornar a l'institut, i va reprendre les seves investigacions. L'institut era un amagatall perfecte, ja que aquell mateix any estava previst inaugurar-ne el nou i el vell quedaria tancat i oblidat per sempre més.

L'altra Ibrell explicava la història molt pausadament i la seva germana necessitava respostes, necessitava entendre, així que novament va interrompre aquell relat per preguntar pel llibre. -Què tenia aquell llibre tan especial? -No ho sé del cert. Bonman es va quedar amb el llibre. Malhyde sempre m'ha dit que un dia el recuperaria, que així tot tornaria a la normalitat. Després d’una petita pausa la mirà als ulls per acabar dient. -I jo podria tornar a casa.


Aquelles paraules l'emocionaran i els seus ulls es tornaren vidriosos. Ibrell, innocent i inconscient, es va erigir en el paper d'heroïna i s'oferí per recuperar el llibre, la germana sospirà esperançada. -Realment faries això per mi?


De bon matí van arribar a la residència hospitalària. L'horari de visites no començava fins tres hores més tard així que saltaren la tanca per colar-se dins del recinte. El següent pas era localitzar el Director Bonman qui s'estava en una sala de la residència contemplant un sol matiner que trencava els núvols i  anunciava l'inici d'un nou dia.



-Bon dia Sr. Bonman, disculpi que el molestem, som les germanes Ibrell de Sant Lahiri, un poble on vostè va treballar com a director a l'institut. -Van fer una pausa però en veure que no reaccionava van continuar explicant. -Ara estem l'any 2024, per tant d'això ja fa 25 anys. Nosaltres tenim 22 anys i... -No van continuar explicant més. Era evident que el Sr. Bonman no les escoltava, en cap moment les mirà ni tingué un gest que les fes entendre que comprenia el que estaven dient.


Qui si s'adonà de la presència de les noies, va ser un cuidador que els cridà l'atenció i preguntà qui eren i que feien allà. L'altra Ibrell, improvisà ràpidament una mentida molt convincent. No va negar que s'havien colat, això era evident. Però ho justificà molt bé. Li feu creure que eren nétes del Sr. Bonman i que no tenien notícies d'ell des de feia molt de temps, per això en saber que estava ingressat havien vingut a veure'l tan ràpidament com havien pogut. -Hem arribat amb el primer tren i com l'horari de visites no començava fins a les 10 h, no ens hem pogut esperar -Va explicar amb posat de bona nena.


El jove cuidador es relaxà i com el vell Bonman no rebia mai visites va pensar que una mica de companyia, justament avui que era el seu 68è aniversari, no li faria cap mal. Les deixà quedar i esmorzar amb ell. Tots tres l'acompanyaren fins a l'habitació 696 on ja tenia a punt un suc de taronja i unes magdalenes.


Un cop a soles amb el director l'altra Ibrell li digué -El professor Malhyde li envia records, i vol fer-li saber que està penedit pel que va passar. La mà de Bonman tremolà i el suc de taronja li va caure a terra. Ella ho interpretà com a prova que Bonman entenia el que li deien i va continuar parlant. -Malhyde voldria recuperar el seu llibre. Llavors feu una pausa i el silenci s'apoderà de l'habitació. El director continuava tremolant, cada cop més agitadament. -On és el llibre? -Tornà a preguntar. Ibrell va començar a patir pel director, era evident que no estava bé, però la seva germana insistí encara un cop més, i va ser la gota que vessà el vas. Els ulls de Bonman s'ompliren de pànic i al moment començà a convulsionar. Semblava un atac de pànic, una crisi epilèptica... fos el que fos, semblava greu.

-Hem d'avisar al cuidador, necessita ajuda! -Va suggerir Ibrell molt espantada. Però la seva germana no semblava massa convençuda i al principi es mostrava contrària. Finalment va cedir i quan sortien de l'habitació per donar l'alerta, la veu de Bonman les aturà. -Espereu! -Encara tremolant i en mig de sanglots digué. -Tinc el llibre, tinc el maleït llibre.


Bonman els explicà llavors que tenia sospites que aquell llibre amagava alguna cosa i com a director se sentia obligat a descobrir-ho. -Us el donaré, podeu fer el que vulgueu amb ell, però us recomano que el cremeu i us oblideu d'ell. Després d'aquelles paraules Bonman no digué res més, tornà a l’aïllament del seu món interior, a la seva mirada absent, perduda. L'últim gest que tingué amb les noies va ser aixecar un dit per assenyalar un calaix de la tauleta. Allà estava el llibre.


El cuidador entrà a l'habitació amb un pastís a les mans i va dir -Avui farem un extra, hem de celebrar el seu aniversari i la visita de les seves nétes. Aquelles noies no eren les seves nétes, ni havien vingut a visitar-lo, ni molt menys a bufar les espelmes del pastís amb ell, però Ibrell va tenir la sensació que emportar-se el llibre era el millor regal que mai ningú li podria haver fet.



El xiulet sonà i el tren de les 12.30 h a Sant Lahiri sortí puntual de l'estació. No hi havia passatgers al vagó. Les dues germanes seien de costat, l'altra Ibrell sostenia el llibre entre les mans i el fullejava atentament. 


Llavors confessa que aquell no era un llibre normal i el to de veu ja augurava males notícies. -Encara no t'he explicat la meva relació amb Malhyde. -Saps? Aquest llibre era la seva obra mestra, però no era un bon llibre. Era un llibre per educar el mal. Quan Malhyde s'amagà al vell institut reprengué les seves investigacions i les seves tesis. Estava convençut que amb l'educació adequada es podien crear persones malvades i cruels, persones sense cap mena d'empatia, persones que només trobessin plaer en el patiment dels altres. Aquell llibre recollia totes les conclusions a les quals va arribar, tots els continguts a ensenyar, els procediments a seguir... La germana d'Ibrell havia estat el conillet d'índies de les seves investigacions i experiments. Malhyde necessitava un nen per culminar el seu treball i no li va costar decidir qui seria. Les bessones teníem poc més d'un any de vida quan va segrestar-ne a una. El pla era perfecte, dues gotes d'aigua separades des de petites i comparades en acabar l'experiment. Una educada en el si d'una família bondadosa i l'altra educada des de l'odi i la perversitat. 


Però l’altre Ibrell tenia un pla, tot i que de ben petita havia estat sotmesa a tot tipus de perversions, tot i que l'hi havien injectat odi, alimentat de rancor… ella no volia aquest final.


-No vull que ho aconsegueixi, no vull que se'n surti amb la seva. T'explicaré el meu pla, però tot al seu moment, ara millor que aprofitem el viatge per descansar. 


Dels seus ulls començaren a brotar unes llàgrimes que, a jutjar per la seva expressió, eren de felicitat. La resta del  viatge el feren segudes de costat sense dir-se res. De fet no calia, tot i el poc temps que portàvem juntes eren bessones i estaven en sintonia.



De nou a l'institut les dues germanes es van dirigir a la petita capella que utilitzaven els professors religiosos. Suposadament allà trobarien el professor Malhyde. De camí Ibrell recordà les paraules de la seva germana "On va començar tot, i on haurem de començar la inversió...". Havia estat un dia molt intens, havien passat moltes coses, però ara començava a entendre-ho tot, i s'alegrava que el final feliç fos tan a prop.


Només feia un dia que estaven juntes i se les notava molt unides, Ibrell admirava la valentia de la seva germana. Empatitzava amb ella, amb el seu dolor, amb tot el que havia hagut de suportar. Es notava que feia anys que preparava la fugida perquè actuava amb decisió i total precisió. 


El Pla que havia preparat era perfecte, comunicarien a Malhyde que havien recuperat el llibre i ella seria l'encarregada de lliurar-li, però abans es canviarien la roba, una estratègia per assegurar que Malhyde no sospités, no de la seva fidel deixeble. Mentrestant, l'altra Ibrell se situaria per darrere d'ell i per sorpresa li taparia la boca i el nas amb un mocador mullat en cloroform per adormir-lo. La segona part del pla consistia en un cop adormit, lligar-lo  i practicar-li un exorcisme. L'altra Ibrell estava convençuda que a aquell home  el posseïa un esperit maligne del qual calia alliberar-lo.



Seguint amb el pla, un cop Malhyde alliberat, només quedaria cremar el llibre i tot tornaria a la normalitat. Les dues bessones tornarien a casa per començar una nova vida com a bones germanes que eren. Un final feliç.


Però no va anar del tot així. El final real us el narrarà l'altra Ibrell, ja que és el pla que realment ella havia tramat.




Epíleg.


Benvolgut lector, permeteu-me que sigui jo, l'altra Ibrell, la narradora del desenllaç de la història, ja que em sento orgullosa de l'èxit del meu pla.


En primer lloc, els parlaré de Malhyde, la persona que em va ensenyar a ser com sóc. El seu afany per idear una pedagogia centrada en l'educació del mal va donar bon fruit. Prova d'això, una servidora, la seva primera alumna que ha resultat ser tan malvada que ni tan sols ha permès al seu tutor gaudir del seu èxit.

Quan va arribar la meva germana a l'institut, ja feia uns dies que Malhyde era mort. El vaig matar perquè no destorbes els meus plans de futur. Va ser fàcil. Era un vell sense força, decrèpit i confiat. Ni tan sols va intentar defensar-se.


En segon lloc, dir-vos que matar la meva germana també va ser fàcil, era tan innocent, tan ingènua, què va caure de ple a la meva trampa. Fins i tot m'ajudà a preparar el mocador i el cloroform. Un cop adormida la vaig lligar, abans de matar-la em volia acomiadar d’ella i permetre’m el plaer d'explicar-li com seria a partir d'ara el meu futur. -Germaneta -li vaig dir al despertar-se. -Tornaré a casa, al que fins ara era la teva família, amb el papà i la mamà que tant t'estimen, i que ara m'estimaran a mi. No notaran el canvi, porto la teva roba, sóc com tu, potser em costarà fingir això de les taquicàrdies, però ja practicaré.


-Adéu germaneta, no els vull fer esperar més, segur que ja deuen estar patint per mi, en realitat hauria de dir per tu, oi? A més a més, he de reconèixer que tinc moltes ganes de començar aquesta nova vida, la teva de fet, i posar en pràctica tots els meus aprenentatges. Adoptant el teu rol, el de la bona Ibrell en qui tothom confia se m'obren un munt de possibilitats per fer el que jo vulgui. Res de bo és clar.


Amb el ganivet a la mà em vaig acomiadar de la meva germana. -Adéu Ibrell. Hola nova Ibrell!


UN PALLASSO QUE NO SABIA PLORAR - RASAI

La família de Rasai, pares, avis, besavis, i encara alguna generació més, havien fet sempre de pallassos al circ Laruy. Rasai, per descomptat, havia crescut entre bromes, rialles i aplaudiments. La seva vida era com un somni, tot al seu voltant era alegria i diversió.
Però un matí una inquietud començà a créixer dins seu. Rasai estava assajant el seu número damunt el tricicle i amb cada volta a la pista es preguntava -Per què la seva feina era fer riure? Per què era necessari fer riure? Que passava amb els nens què no reien? Que no eren feliços?
Rasai havia sentit paraules com pena, plor, tristesa... però no comprenia el seu significat. Els seus pares i els altres artistes del circ li explicaven que eren estats d’ànim, que tothom els tenia, que a la vida no tot era riure, li deien.


Un matí prengué una decisió. S’havia aixecat d'hora i com de costum, després de prendre una tassa de llet amb cacau inicià els seus exercicis diaris. Muntat al tricicle girava i girava al voltant de la pista, però no pensava en l'espectacle, la seva ment girava en una altra direcció. Tenia un pla, volia viatjar per descobrir el significat d'aquelles paraules, d’aquells sentiments que desconeixia; pena, plor, tristesa…

En un tres i no res va preparar la maleta i va marxar. El seu viatge no tenia un destí concret, aniria visitant pobles i coneixent gent a qui preguntaria fins a entendre que era el no els deixava ser feliços. 

El seu viatge començà al port de "Voralamar", damunt del seu vaixell de paper va navegar per aigües del mar Mullat. Se li féu de nit, però guiat pels estels va arribar al seu destí.


El primer poble on s’aturà es deia "Vilapena". Pensant que allà el podrien ajudar, es va sentir content i optimista.

Decidit com estava començà a preguntar a tothom que trobava pel carrer. 

-Bon dia senyor, què em pot dir que li fa pena? 

-Hola senyora, quines coses la fan plorar?

Va passar així tot el dia però incomprensiblement, la gent en comptes de contestar, reien. Rasai no entenia que estava passant, i no va ser fins que es va veure reflectit en un aparador, que es va adonar que ell era un pallasso alegre, la seva funció era fer riure…

No podia anar preguntant pels plors, per la pena o per la tristor… mentre portava aquella perruca vermella, aquell nas vermell i aquell gran somriure pintat de vermell.


El que va fer llavors va ser viatjar fins a "Vilaplor", on provaria sort de nou.

Aquest cop no cometria el mateix error, el primer que faria seria canviar el maquillatge de pallasso alegre per un més adient. Volia que el seu retrat no inspirés cap somriure, tot el contrari, havia de ser un maquillatge que el mostrés seriós, trist i preocupat.

Davant del mirall es maquillà de nou. Es pinta amb colors tristos, negres i blancs... i sobretot pinta llàgrimes als ulls.

Tot i que ara la gent ja no reia  quan els preguntava, els resultats tampoc no eren els que esperava. Seguia sense tenir gens clar el significat d'aquelles paraules. 

Trobà un vell que semblava saber-ho tot, però també amb cara de pocs amics. Feia cara d’enfadat. Rasai li pregunta que el feia estar trist i malhumorat. El vell contestà que -Els dies grisos i plujosos no li agradaven, el feien estar trist i de mal humor.



Rasai decidit a experimentar-ho, viatjà fins a "Maisurtelsol", un poble petit perdut entre muntanyes on plovia dia si, i dia també.

Assegut al carrer, va passar tot el dia sota la pluja, pel carrer no es veia ningú. Passaven les hores i cada vegada se sentia més desesperat, no trobava persones a qui preguntar. 

En caure la tarda estava ben xop i continuava sense respostes. Tenia fred i tremolava... Va ser en aquell moment, que s’adonà que enyorava els seus pares i tota la família del circ. Enyorava els assajos, enyorava les bromes, les rialles...

Potser va ser el primer moment en què es va sentir trist, mentre recordava els moments que havia compartit amb la família i els companys del circ.



Aquells records anaven donant  voltes dins del seu cap... i li va semblar que potser tenia una resposta. "La soledat, no tenir a prop els amics, ni la família..." això el feia estar trist.

Per un moment la seva imaginació va volar i es va imaginar formant una família. 

Algun dia coneixeria una "pallasseta" ben guapa, segur que tindria uns ulls grans i bonics... un somriure brillant... S’enamoraria, es casarien i junts serien molt i molt feliços. 

Fins i tot es va veure el dia del seu casament, s’imagina a l’església, ella amb el ram a la mà, tots dos a punt per sortir i rebre una pluja d’arròs.

Tot i que aquell pensament el reconfortava, ràpidament el va esborrar del seu cap. El motiu del seu viatge no era buscar parella. Era un altre... Entendre la tristor, la pena... 


Però el cert era que se sentia sol, i que una mica de companyia li aniria molt bé.

Llavors va pensar a tenir una mascota. La cuidaria molt i es farien companyia. Va pensar en un gat, en un gos, una tortuga… però volia ser original, volia una mascota especial…

Mentre rumiava quin animalet podia ser la seva mascota li arriba un sorollet, un cric, cric... En apropar-se per veure que produïa aquell cric, cric... La va veure. Era una llagosta, una simpàtica llagosta a la qual batejà com a "Verdeta". Seria la seva mascota. 

Amb la “Verdeta” com a companyia els dies passaren més de pressa. Rasai tenia una responsabilitat, cuidar la seva nova amiga. Li donà menjar, li netejà la gàbia, la portà a passejar…


Però, tot i que la "Verdeta" li feia companyia, continuava pensant en la seva família, estava molt lluny de casa, del circ i aquell pensament el feia entristir, sentia ganes de plorar, i la primera llàgrima que va lliscar dels seus ulls va ser el senyal… ja podia tornar a casa. 

L’objectiu del seu viatge, descobrir el sentiment de tristor, ja s'havia complert.

Començà a recollir, preparà la maleta, va posar la roba, el necesser… La “Verdeta” la posà en una caixa de cartó amb forats perquè pogués respirar.

El viatge de tornada seria llarg i no li quedaven gaires diners. Però això no va ser un problema; actuava a cada poble on passava desfent el camí recorregut. La gent li tirava monedes i ell els agraïa tot dient...

Si mai us sentiu  tristos, si mai esteu afligits… feu un viatge que us porti de retorn a casa, on us espera la companyia dels vostres amics i de la vostra família. Veureu com la vostra pena, la vostra tristor, en un “plis-plas” ja haurà passat.



 


FLORS NEGRES - ATFULA

Mentre escurava un aigualit Gintònic, s'acostà a la barra per demanar-ne un altre. -De Hendrix si us plau. -Diu amb el típic to de borratxo simpàtic que no fa gràcia a ningú. El cambrer, amb cara de cansat però educadament, l'adverteix que aviat tancaran i que potser ja ha begut prou.

Aquella nit, revetlla de Sant Joan, Atfulà havia sortit de copes amb uns amics, però ja no sabia on eren, tampoc l'importava gaire, més aviat gens. Com de costum ha begut massa i l'alcohol comença a alterar-li la percepció de la realitat.


Quan surt del bar ja de matinada, els carrers són buits. Atfulà no veu ningú, no hi ha parelles d'última hora que es magregen en el primer portal que troben. Ni tampoc cap borratxo "pixant" entre els cotxes aparcats. No hi ha llum a les finestres, ni mirades indiscretes darrere dels vidres.


El que tenia davant seu era un carrer fosc i humit, il·luminat només per la llum tènue dels fenals. La poca il·luminació i els seus passos maldestres el fan ensopegar i es veu obligat a recolzar-se a la paret per recuperar l'equilibri. -Maleït sigui aquest sot. -Renega. Amb els ulls tancats durant una estona intenta concentrar-se, respira lentament mentre prova de reconèixer el carrer on es troba. De mica en mica obre els ulls i és quan s'adona d'aquella lluentor metàl·lica. No aconsegueix enfocar amb claredat, de manera que s'apropa intentant que el seu caminar sigui ferm i decidit. Descobreix que és una flauta travessera. No sembla oblidada, ni perduda, més aviat abandonada. És a terra, i a prop seu hi ha un munt de partitures escampades pel vent.



No gosa tocar-la, però tampoc no li pot treure els ulls de sobre. Si algú el veiés, pensaria que està hipnotitzat o adduït per aquell instrument.


Finalment, agafa la flauta, l'estoig, les partitures i comença a córrer envaït per la sensació d'estar fent quelcom terrible. Se sent vigilat per algú que d'un moment a un altre li saltarà al damunt per prendre-li la flauta. De cop i volta aquells carrers buits semblen plens de gent que el persegueix per aturar-lo i castigar-lo. Corre tant com pot, els seus passos continuen igual de maldestres, però ja és prop de l'estació on agafarà el tren per tornar a casa i demà serà un altre dia.


Veient que encara falta mitja hora per la sortida del seu tren, i fatigat com està per la carrera, s'asseu a l'escala del pas subterrani per descansar i fer temps. Deixa la flauta al seu costat mentre es mira les partitures, una d'elles encapçalada pel títol "Black Flowers". Mai ha fet solfeig, per tant, no és capaç de llegir ni entendre aquells puntets negres amb banderetes, alguns sols i alguns units entre ells. No sap si són corxeres, semicorxeres, fuses o semifuses. A més a més, la borratxera fa que ho vegi desenfocat. Però tot i així, es dedica a resseguir d'una a una totes les línies del pentagrama: puntet, puntet, dos puntets units, puntet, puntet, puntet, tres puntets units, puntet...


Són les cinc de la matinada quan arriba a casa, només pensa en el seu llit, vol estirar-se i descansar. L'endemà al matí haurà de conviure amb la ressaca i serà molt dur. Estirat al llit tot li dóna voltes, de lluny li arriba el so d'una flauta, una melodia que se li fica al cap. Al principi la sent fluix, pràcticament imperceptible, però de mica en mica es va fent més i més present, fins al punt de turmentar-lo i angoixar-lo. Voldria deixar d'escoltar-la però li és impossible. És ben bé com si algú fes sonar la flauta al seu costat. Després d'una llarga estona de baralles amb els coixins i de donar voltes al llit, s'aixeca i es prepara un whisky. Però no se'l pren, prefereix fumar que sempre li ha anat bé pels nervis. Encén la cigarreta i es queda una llarga estona amb la mirada perduda. Més enllà de la finestra la nit és fosca i tranquil·la.



Passa força temps abans que no torna de la seva abstracció, moment en què s'adona que no ha parat de taral·lejar la maleïda melodia. Està cansat i això el posa de mal humor. Mira de reüll la flauta i maleeix el moment en què l'ha trobat, maleeix la borratxera, maleeix els companys, la música i tot el que li passa pel cap.

Fos com fos havia de desfer-se d'aquell instrument, i sense pensar-ho ni un moment ho agafa tot i surt al carrer. No hi ha ni una ànima, tot està desert. Això se li fa estrany, però no li dóna importància. Camina per la Rambla, a banda i banda un munt de cadires i taules esperen que els bars obrin i arribin els primers clients. Sent un buit a la panxa i un bon esmorzar li aniria més que bé. Mira el rellotge i només són dos quarts de sis del matí. Encara és molt d'hora. Aquella nit el temps semblava aturat, si més no, passava molt lentament.


Alça la mirada i descobreix una lluna plena immensa que brilla just a sobre d'ell. Una persona solitària com ell gaudiria d'un passeig per carrers deserts i silenciosos, però aquell dia és diferent. No hi ha silenci, un so no para de turmentar-lo i, tot i estar sol, no pot deixar de mirar enrere, d'ençà que ha sortit de casa que nota una presència.


Just en arribar al pont de ferro gira a l'esquerra i camina fins a la meitat del pont. La seva intenció és llançar la flauta al riu. S'agafa a la barana i mira passar l'aigua, amb l'altra mà subjecta la flauta. Un cop més mira a un i a l'altre costat, continua sol. Però en el moment en què alça el braç per llençar la flauta comença a sentir tot de murmuris incomprensibles. Llavors les veu per primer cop, unes ombres que caminen d'una banda a l'altra del pont i que en passar davant d'ell el miren amb incredulitat, com si coneguessin les seves intencions i no en donessin crèdit. Se sent molt incòmode, les ombres no tenen rostre però ell nota la seva intimidadora i inquisitiva mirada.


Continuen les murmuracions, cada cop més fortes, ara es barregen amb crits estridents i plors desconsolats. Atfulà se sent abatut. Les seves cames es pleguen i queda assegut, recolzat al lateral del pont mentre veu passar aquelles ombres. No és capaç d'entendre el que està passant, però d'una cosa  que és conscient. El seu futur està lligat a aquella flauta i no se'n podrà desfer mai.



El retorn a casa se li fa molt angoixant, Atfulà desfà el camí seguint el mateix recorregut que havia fet fins al pont, passant pels mateixos carrers i les mateixes places. I si a l'anada ja notava una presència, ara aquesta sensació és molt més real. Comença a tenir por, l'amenaça que algú el pot atacar el neguiteja. -Què pot tenir aquesta flauta? Quin misteri amaga? Està realment en perill?


Camina tan ràpidament com pot, les gotes de suor li llisquen per tot el cos i dins del seu cap, barrejada amb murmuris, crits i plors, continua sonant cada cop més insistent la maleïda melodia.
Estava tan concentrat intentant no escoltar-la que en passar per davant d'ella ni la veu, i no és fins que gira la darrera cantonada, ja en el seu carrer i a pocs metres de casa seva, que s'atura de cop. -Com li podia haver passat per alt aquella noia? La imatge li tornà amb tots els detalls, estava agafada a un banc i allargava el braç cap a ell. Tenia els ulls verds i era evident que havia estat plorant. Però hi ha un detall que encara li crida més l'atenció. Els seus cabells estaven completament mullats.


Dubta què fer, però abans que li doni temps a decidir-ho, ja camina cap al banc on l'havia vist, però ja no la troba. El banc està buit, segur que ha sigut una mala passada de la seva imaginació -Pensa. Però s'adona que el terra és mullat. -Segur que... segur res. -Ja no sap que pensar. Se sent decebut, aquella noia tenia una mirada que se li feia familiar. -Qui podria ser i què volia d'ell?


Mentre rumia, es mira la flauta, i com si ho hagués fet tota la vida, posa els vuit dits i el polze esquerre als respectius forats, i lentament l'acosta als seus llavis.



El contacte amb el metall li provoca una sacsejada elèctrica que li recorre tot el cos. Sent una forta cremor als llavis, com si el contacte no hagués estat amb el bisell de la flauta, sinó amb un ferro roent. D'altra banda, els dits li queden rígids i aferrats a l'instrument mentre el cos li convulsa violentament. Va ser un breu instant, però a ell se li va fer etern.


Finalment, pot relaxar el cos i desenganxar-se de la flauta. Assegut al banc repassa unes imatges que s'han projectat dins el seu cap mentre convulsava. Només eren uns flaixos però els recorda perfectament; un temporal marítim, fortes onades colpejant les roques i una nit fosca dominada pel vent.

Tot i que se sent molt dèbil, mentalment i físicament, decideix que és el moment de saber el què estava passant. Si algun tret el caracteritza, és que no suporta que ningú jugui amb ell. Li agrada controlar la situació, per això en tornar a casa el primer que fa és teclejar "Flors Negres" al cercador de Google.

Descobreix que la lletra de la cançó explica una tràgica història d'amor entre dos joves que vivien a Ossat, un petit poble de pescadors de la Costa Araba. Elladie era la filla única d'un vell llop de mar. El pare d'Elladie sempre havia volgut tenir un fill home que l'ajudés amb la pesca. Ell deia que el mar no estava fet per a les dones, tenia certes supersticions i mai va deixar que Elladie pugés a la barca.
No obstant Elladie sentia molta atracció pel mar i una nit, ella i un jove músic del poble de qui estava molt enamorada, van fer-se mar endins. Tot era perfecte, un somni fet realitat. Les aigües estaven tranquil·les, la lluna plena s'emmirallava en el mar i el seu amant la delectava amb dolces melodies d'amor. Però el que havia de ser una nit romàntica acabà en tragèdia.


Els dos amants s'havien adormit abraçats mentre contemplaven les estrelles. La vetllada havia estat immillorable, però de matinada, un vent fred va despertar el noi, a qui li va costar molt alçar-se, ja que la barca es balancejava a banda i banda. Elladie no hi era, el jove la buscà desesperadament, però a la barca no hi ha lloc on amagar-se, mirà a babord, a estribord, però només va veure aigua. Havia desaparegut. Mai la trobaren.


Des de llavors totes les nits del 23 de juny, un músic s'acosta a la platja d'Ossat, i amb llàgrimes als ulls, toca la cançó "Flors Negres" per Elladie.



La lletra d'aquella cançó ja de per si era commovedora, però conèixer el nom del músic i amant d'Elladie encara ho fou més. Al final de la cançó va llegir: music and lyrics by Atfula Song.


Tot li comença a semblar una broma de mal gust, un malson, un producte de la seva imaginació o de la borratxera que portava a sobre. Tot i així no es pot resistir i escriu Elladie a Google. La pantalla de l'ordinador s'omple de diferents resultats que Atfulà llegeix en diagonal. S'atura en un que parla d'ofrenes i rituals a Elladie, amb un doble clic obre la web. En realitat és un blog d'aspecte força sinistre. L'autor o autora s'havia esmerçat en el disseny i certament generava repulsa. Gran part de la pantalla l'ocupava un fons negre i el nom d'Elladie escrit amb unes lletres vermelles i gruixudes que semblaven desfer-se. 


Sota el nom, en una espècie de visor anaven passant fotos molt desagradables, totes elles de noies amb expressions doloroses. Havien passat tres o quatre imatges, totes molt impactants, però hi hagué una que el deixà glaçat. Era la noia d'ulls verds, la que ha vist al banc, no té cap dubte, és ella.

Les imatges posteriors a aquella foto ja no les veu. La seva mirada traspassa la pantalla i els seus ulls rabiosos són el pur reflex del seu enuig. Fa un crit que li surt de l'ànima, -Ahhhh! -era pura impotència i desesperació. -Què collons estava passant? -es pregunta.


La banda dreta del blog està plena de bàners, un duu per títol, la veritable història d'Elladie. Clica i l'enllaç obre un text que explica com Elladie havia estat assassinada pel seu amant i com aquest havia sigut condemnat a vagar pel poble tocant la cançó... Atfulà no necessita acabar de llegir, de sobres sap de quina cançó es tracta, "Flors Negres".


Un altre bàner porta per títol, ofrena i ritual a Elladie. Segons diu el text enllaçat hom pot ser atrapat per la maledicció d'Elladie, ja que el seu esperit es mou entre els vius buscant l'amor que el seu amant li va negar. Alliberar-se de la maledicció requereix una ofrena i un ritual. Atfulà no s'ho pot creure, el text no diu res més. No explica en què consisteix el ritual ni de quina ofrena es tracta. La desesperació en el seu rostre és cada vegada més present, igual que la melodia que en cap moment ha deixat de sonar.

Al final del blog, amb lletres molt petites es pot llegir "contactar". Tot plegat és una bogeria però no tenia res a perdre. -Hola, estic atrapat per Elladie, què puc fer? -Va plantejar una pregunta curta i directe, i tot seguit va clicar enviar e-mail.

-Plin! -El so d'entrada d'un nou e-mail va ser immediat. El missatge era tan breu i concís com el seu, però molt misteriós: Ja ho sé, porto tota la nit esperant poder ajudar-te. Ara et trucaré, segueix les meves indicacions.

A l'instant li sona el mòbil. Abans de despenjar mil preguntes li passen pel cap. -Com pot saber el meu número? Com que porta tota la nit esperant? Qui és? Què sap de mi? -Des de l'auricular li arriben les primeres indicacions. -Oblidat de les preguntes ara, posa l'altaveu i fes el que et dic -era una veu de noia.

-Despullat.
-Però... -No va tenir temps per rebatre.

-Despullat i agafa la flauta -li ordena la veu.

És evident que aquella persona, fos qui fos, sabia de què parlava. No sap per què, però confia plenament en ella. Es despulla i agafa la flauta. 


Immediatament rep noves indicacions.

-Repeteix les mateixes paraules que ara et diré.

-La nostra unitat acabarà amb la nostra diferència.

-La nostra unitat acabarà amb la nostra diferència. -Repeteix ell.

-Ara agafa la flauta i toca flors negres.


No tenia ni idea de fer sonar aquell instrument i, a més a més, el record de la sacsejada elèctrica que havia rebut feia un moment quan havia cregut veure la noia en el banc encara era molt present.

-Tranquil tot anirà bé -li diu la veu que semblava conèixer els seus pensaments.



Aquest cop no hi hagué sacsejada i "Flors Negres" sonà a la perfecció. En acabar la cançó es fa un silenci absolut que el trenca un plor provinent del telèfon.

-Estàs bé? -pregunta Atfulà-. Però no hi ha resposta, del telèfon només arribaven uns plors apesarats.

-Estàs bé? -Torna a repetir, i entre sanglots li arriba només una paraula. -Gràcies.

Atfulà no s'atreveix a dir res, espera en silenci que els plors cessin, llavors pregunta de nou. -Estàs bé?

-Només emocionada. -Contesta, i després d'aquestes paraules penja.

-Un moment Elladie no pengis! -Se sorprèn a ell mateix pronunciant aquell nom-. Ni tan sols sap amb qui parlava però l'ha anomenat Elladie amb tota naturalitat. Potser la veu, o els plors, havien recuperat algun record del seu inconscient.


Tot el que esta passant és molt surrealista i dubta si no està sent una mica paranoic. Necessita aturar-se i pensar. Hi havia dues històries contradictòries. D’una banda, la cançó segons la que Elladie desapareixia durant la nit, i per altra banda, el blog on s'acusava a Atfulà d'haver-la assassinat.

Un calfred li recorre tot el cos quan se sent dient el seu nom. -Podria ell tenir res a veure amb la mort d'Elladie? O tot plegat era una coincidència.

Encara hi ha un detall més, el ritual i l'ofrena. Mentre hi pensa té una idea i ràpidament agafa el mòbil. A la llista de trucades rebudes hi figura l'última -Ha de ser la d'Elladie. -es diu i al moment es corregeix ell mateix, tot i que sense massa convenciment. -Ha de ser el de la noia. Però quan prem tornar la trucada a la pantalla es pot llegir "llamando a Elladie..."


Els tons es repeteixen una vegada i una altra però no hi ha resposta.


Torna a pensar en el ritual i l'ofrena, i com si fos un fet innat en ell, acaricia el bisell de la flauta amb el llavi i comença a tocar. Estava immers en el so de la flauta quan un SMS li arribà al telèfon: Sempre em van agradar les flors, recordes? T'espero a Ossat.

-Sempre li havien agradat les flors. Què volia dir? Era una endevinalla? -Pensà Atfulà-. Però aquest cop no es queda quiet, mentre li dóna voltes ja s'ha posat el casc i és damunt la moto en direcció a Ossat.
Després d'uns quants revolts, davant seu aparegué el mar. La línia de l'horitzó estava il·luminada per un sol matiner que ja començava a sortir. En aquell moment, com si aquella llum també l'hagués il·luminat a ell, ho veié clar.


El ritual i l'ofrena. Despullar-se i tocar la cançó, ha sigut el ritual, ara queda l'ofrena, les flors.


No li fa falta entrar al poble, una intuïció el guia fins on ha d'anar. El cementiri d'Ossat es troba als afores sobre un petit turó. Deixa la moto a dos-cents metres de l'entrada i de camí cull unes flors que embolica com pot amb una partitura.


A la làpida només posa Elladie - 24-06-1916. Avui fa 100 anys de la seva mort.



Mentre mira la data de la mort, unes imatges apareixen com instantànies fugitives d'uns records llunyans. Es veu a ell abraçat a una noia. Eren en una barca que es balancejava suaument. Embadalits miraven les fogueres de Sant Joan, a la platja la gent cantava i ballava al seu voltant i els menuts menjaven coca i de tant en tant llençaven algun petard.


Els records es fan cada cop més reals i amb més detalls, sent l'olor de la nit, la brisa de mar... ho percep com si fos allà mateix. Fins i tot, li sembla que unes gotes d'aigua l'esquitxen la mà i en llevà el cap la veu al seu costat. És Elladie. Durant un moment es miren en silenci. Com enyorava aquells ulls verds, quantes llàgrimes haurien vessat? Atfulà també comença a plorar, s'abracen. Ella esta ben xopa. Els seus cabells regalimen aigua salada.

-Recordes el brindis a la barca? -Pregunta Elladie.

-Sí, la nostra unitat acabarà amb la nostra diferència. -respon ell.

-Em va fer por. Cap dels dos podíem renunciar a ser com érem. De tu m'agradava justament el que et feia diferent de mi. Encara que això m'impedís estar amb tu.

Ell la mira, vol dir alguna cosa, però no sap que dir, no troba les paraules.

Ella continua. -S'han dit moltes coses de la nostra relació i del nostre amor. Totes falses Atfulà. Et van acusar, se que vas patir molt i creu-me em sap molt greu. -Elladie mira a terra com avergonyida i continua parlant de la cançó- La teva cançó és maquíssima, m'encanta, però tampoc és certa. Ningú et va creure, em sap greu. -El seu to de veu és d'autèntic penediment.

-Tu no em vas matar -i continua explicant. -Em va matar el teu amor i la meva covardia. T'estimava tant i era tan feliç que la possibilitat de perdre-ho tot, d'imaginar-me sense el teu amor, sense aquella embriagadora felicitat, encara que fos perdre'n una miqueta... no ho podria suportar; Aquesta idea em turmentava. -Va fer una pausa i el silenci els envoltà.

-Sí, aquella nit em vaig suïcidar. Em vaig llençar a l'aigua i al moment em vaig adonar de l'error. Vaig intentar tornar a pujar a la barca, però les onades eren molt grans i la barca es movia. No vaig tenir força, segurament el meu pare tenia raó, el mar no és fet per les dones. Em vaig equivocar tant, vaig ser tan covarda, mai m'ho he perdonat i necessitava trobar-te i parlar amb tu. Explicar-t'ho i suplicar-te que em perdonessis.


Atfulà no podia creure el que estava passant, les paraules d'Elladie l'havien commocionat. S'abraçaren intensament i com dos adolescents no podien parar de dir-se t'estimo. Així estaren una bona estona i al final arribà el petó. Els seus llavis s'aproparen i just en el moment que s'anaven a tocar... Atfulà sent un fort soroll, un soroll que no encaixa en l'escena, d'on venia? -Es pregunta Atfulà-. Llavors obre els ulls i no veu a Elladie. El que hi ha al seu davant és el pas soterrani de l'estació, i el soroll, ara ja identificat, és el del tren que acaba d'arribar.


Ràpidament ho entén tot, s'havia assegut a les escales a esperar el seu tren i s'havia adormit.



Mentre es posa dret se li escapa mitja rialla. Tot ha sigut un somni i mentre se'n riu d'ell mateix sent uns passos a l'altra banda del soterrani -Que bé no estar sol -va pensar. Però en veure que se li apropa una noia amb els cabells mullats, s'espanta tant que queda paralitzat.


-Sempre em faig el primer bany la nit de Sant Joan. -Li diu la noia al passar pel seu costat i li acluca, primer un ull, i després l'altre ull. Uns ulls grans, bonics i de color verd.