Faltaven pocs minuts per la mitjanit quan el delegat de la classe va fer callar tothom, ja que explicar la història era un privilegi reservat a ell. La resta de companys s'encarregaven d'ambientar la sala. Uns encenien espelmes i les col·locaven en forma de creu, altres cremaven encens amb resina de benjuí i altres es passejaven amb símbols satànics pintats als braços i a la cara.
-No el busqueu, no el podeu veure. -Van ser les paraules amb què el delegat, trencà el silenci expectant. -No el busqueu, només heu de saber que està aquí, el seu esperit viu aquí. -Es referia a Malhyde. Va fer una pausa i amb un gest va simular que el saludava, alguns dels joves allà reunits el van imitar.
Tot seguit continuà explicant que el professor Malhyde havia treballat durant anys en aquell institut ensenyant història de la religió. Els que l'havien conegut el recordaran sempre amb un llibre sota el braç. Un llibre vell i malmès del qual no se separava mai. L'estiu de l'any 1999, Bonman, el director de l'institut el va acusar de mala-praxi i li prengué aquell llibre per considerar-lo antiquat i desfasat. Això provocà que el vell professor embogís, ja que aquell llibre era per ell...
El delegat continuà explicant, però una de les noies, la filla del matrimoni Ibrell, va perdre el fil del relat en aquell moment. L'expectació generada i sobretot tanta gent apilada dins d'aquella aula van fer que s'angoixés i com acostuma a passar-li en aquests casos, el cor se li dispara per culpa d'una petita malformació coronària. Se li acceleren els batecs i acaba perdent el coneixement. Ibrell, estava en mig d'una d'aquestes crisis, la veu del delegat la sentia lluny i a càmera lenta i la vista se li desenfocava, quan de sobte una llum blanca aparegué al centre del seu camp de visió i de mica en mica va anar guanyant intensitat fins a cremar qualsevol detall de l'escena. Ibrell es fregà els ulls i la taca mig es va esvair, però no va sentir ni la veu, ni va veure novament el delegat. Davant seu hi havia una noia amb un munt de llibres sota el braç, la noia la mirava amb posat desafiant mentre li deia -Ibrell vine. Ibrell vine.
Els cabells li queien davant la cara i era difícil captar cap detall del seu rostre. Després la imatge desaparegué sobtadament i el cap i els sentits d'Ibrell tornaren amb la resta de companys, just a temps per sentir com el delegat explicava que Malhyde s'havia suïcidat en aquella mateixa aula i el seu esperit havia quedat atrapat dins l'institut. D'això feia més de 20 anys.
Sense pensar la conseqüència de les seves paraules, Ibrell cridà -No! No és l'esperit de Malhyde, és el d'una noia!, l'he vist! -i al moment es moria de vergonya, les mirades i les riallades que esclataren al seu voltant van fer-la conscient de la ximpleria que acabada de dir. Els nois i noies al seu costat la miraven com si fos boja mentre intentaven aguantar-se el riure. Per dissimular, mentre sortia d'aquella aula tan ràpidament com el seu orgull ferit li permetia, va dir que feia broma, què volia posar misteri a la llegenda i va marxar capa casa.
De nit no parava de pensar el que havia passat, no es podia treure del cap la imatge d'aquella noia. Tot era molt confós. Es preguntava -Que havia vist i que havia imaginat? Cansada i avorrida dels seus pensaments es va posar els auriculars per aïllar-se escoltant els "One Direction" a tot volum. Però alguna cosa no anava bé, el cable o el “jack” devien fer mal contacte, ja que no sentia la música. Després de provar diferents vegades i afinar l'oïda, finalment sí que va poder captar un so, una veu tímida i llunyana que li deia -Ibrell vine, Ibrell vine!
Un altre cop aquella veu, i un altre cop el cor que se li disparava. L’ensurt li provocà la segona arítmia del dia. El ritme dels batecs va ser tan accelerat que va perdre el coneixement quasi sense adonar-s'en. Quan va despertar ja era mitja nit, els seus pares aliens al succeït ja dormien, abans però, segur que havien passat per la seva habitació, havien apagat la llum, la música, l'havien tapat i acaronat dolçament.
Ibrell es llevà decidida a esbrinar qui era aquella noia, si és que existia més enllà del seu cap. Així que sortint de puntetes per no fer soroll i no despertar ningú, caminà en direcció al vell institut. Evidentment tenia por, però intentava convences del contrari. -Ibrell vine, Ibrell vine... doncs, ja vinc, vols que vingui?, doncs ja vinc -Es repetia mentalment aquestes paraules fent-se la valenta.
Però en arribar se li escapà un crit en veure-la de nou. Estava plantada al hall, amb les mans recolzades als vidres de la porta. La mirava amb atenció i Ibrell sentí com se li glaçava la sang.
S'estaven mirant fixament, la noia era a contrallum i no se li veia la cara, però Ibrell no tingué cap dubte que l'estava repassant de dalt a baix. Passats uns segons la noia girà cua i desaparegué per un passadís on els fluorescents parpellejaven il·luminant i enfosquin l'espai.
La porta del hall va grinyolar trencant el silenci de la nit i l'eco féu que el soroll es repetís. La intermitència de la llum dificultava la visió, tot i així li va semblar veure que al final del passadís es tancava una porta. Caminant lentament amb tots els sentits en alerta recorregué el passadís. Se li féu etern i abans d'obrir la porta parà l'orella intentant percebre algun soroll, alguna pista del que podia trobar a l'altre costat. Mentre dubtava que fer, el silenci es trencà -Ibrell vine, Ibrell vine... -Aquella veu un altre cop. Aquelles paraules l’encoratjaren i va obrir la porta amb un cop sec. Però a l'altra banda no hi havia més que foscor. La sala era ben buida i ni rastre de la noia.
De nou al passadís li arribà el soroll d'unes passes que corrien al pis de dalt. Els esglaons eren estrets i desgastats, no tenia cap llanterna, només el mòbil que amb prou feina il·luminava un parell de metres davant seu. Per sort els seus ulls s'havien acostumat a la foscor i es podia orientar amb facilitat. Un cop a dalt, novament silenci absolut, excepte el degoteig d'una aixeta que interpretà com a una pista de per on continuar. Era al lavabo de les noies. Però un cop dins, tampoc trobà la noia.
Després d'obrir i tancar l'aixeta unes quantes vegades es mullà la cara per espavilar-se i com a les pel·lícules de por, en el moment que alça la mirada, la veu al mirall plantada al seu costat, observant-la amb ulls curiosos.
-Hola Ibrell -li diu la noia amb un to de veu dolç al que li fou impossible respondre, ja que en veure-li la cara va emmudir. Un altre cop se li disparà el cor, un altre cop els batecs accelerats... Ja sabia com acabaria, amb la tercera arítmia del dia. Ja es començava a marejar quan la noia li posa la mà al front i li digué. -Aquest cop no et desmaiaràs, abans t'he d'explicar moltes coses i tinc poc temps. Les seves paraules la reconfortaren, i com si estès aplicant algun poder sobrenatural en ella, aconseguí que Ibrell es calmés i s'estalviés l'arítmia.
Tot i així seguia sense poder dir res. -És que, és que, tu i, i, és que, que, jo, és que... va mig quequejar.
-Sí, jo també sóc Ibrell, sóc l'altra Ibrell, la teva germana bessona. -Digué la noia davant la incredulitat d'Ibrell.
L’altra ibrell l’agafà de la mà i les dues germanes travessaren tot l'institut, fins a arribar davant d'una porta tancada on hi havia un rètol que deia "Despullat de bondat". La noia, l'altre Ibrell, tenia la mà al pany i abans d'obrir digué -Si entrem no hi haurà marxa enrere, t'explicaré molts secrets i m'hauràs d'ajudar. Em sap greu, no ho faria si no estigués desesperada.
-Què és aquest lloc? En què t'hauré d'ajudar? -va preguntar. -És l'aula de les cadires i les creus. On m'ha educat. On he après tot el que sé, on va començar tot i on haurem de començar la inversió.
Ibrell no entenia res però entrà, de fet ella mateixa va empènyer el pany. Semblava un espai de reunió descuidat, al mig hi havia algunes cadires alineades i custodiades per un parell de creus penjades de cap per avall. L'altra Ibrell la va fer seure en una de les cadires, i ella segué en la que quedava just a l'altra banda. Durant una estona no es van dir res, en silenci miraven el terra. Aquell breu moment li serví a Ibrell per reflexionar i prendre consciència que des d'ara tenia una germana bessona.
-Encara recordo quan amb cinc anys, vaig seure per primer cop en una d'aquestes cadires. -Va dir l’altra Ibrell mentre aixecava el cap lentament de terra. Els ulls de les germanes es trobaren i durant una estona es miraren en silenci.
L'altra Ibrell li explicà la veritable història de Malhyde, almenys una part com va poder comprovar més endavant. El vell professor en els seus anys com a docent s'havia guanyat certa fama d'extravagant, posseïa un llibre del qual no se separava mai i al voltant del qual corrien estranys rumors. Això, junt amb la seva assignatura, els seus mètodes, fins i tot la seva peculiar manera de vestir, l'havien convertit en l'ovella negra de l'equip de mestres. Però mai ningú s'atreví a dir-li res, ja que aquell home també era famós pel seu caràcter violent.
Un dia el director Bonman va tenir el coratge d'enfrontar-se i qüestionar la seva professionalitat. Però el que va començar com una conversa, va acabar en una forta discussió i Malhyde colpejà el director Bonman amb tanta mala sort que li causà una lesió cerebral. Des d’aquell dia Bonman està ingressat en una residència hospitalària d’on no ha sortit mai. Malhyde va perdre el seu valuós llibre, el que contenia el treball de tota una vida, i si ja era un home una mica estrany, allò l’acabà d'embogir.
La gent del poble mai va saber del cert que havia passat i al cap d'uns dies Malhyde desaparegué. Tothom pensava que havia fugit per por, per vergonya o potser penedit pel seu comportament. Però no va ser així. -Com saps tot això? -La va interrompre la seva germana, i l’altra Ibrell, pràcticament sense immutar-se, contestà -perquè Malhyde m'ho ha explicat. -No va fugir -continuà explicant. En realitat va tornar a l'institut, i va reprendre les seves investigacions. L'institut era un amagatall perfecte, ja que aquell mateix any estava previst inaugurar-ne el nou i el vell quedaria tancat i oblidat per sempre més.
L'altra Ibrell explicava la història molt pausadament i la seva germana necessitava respostes, necessitava entendre, així que novament va interrompre aquell relat per preguntar pel llibre. -Què tenia aquell llibre tan especial? -No ho sé del cert. Bonman es va quedar amb el llibre. Malhyde sempre m'ha dit que un dia el recuperaria, que així tot tornaria a la normalitat. Després d’una petita pausa la mirà als ulls per acabar dient. -I jo podria tornar a casa.
Aquelles paraules l'emocionaran i els seus ulls es tornaren vidriosos. Ibrell, innocent i inconscient, es va erigir en el paper d'heroïna i s'oferí per recuperar el llibre, la germana sospirà esperançada. -Realment faries això per mi?
De bon matí van arribar a la residència hospitalària. L'horari de visites no començava fins tres hores més tard així que saltaren la tanca per colar-se dins del recinte. El següent pas era localitzar el Director Bonman qui s'estava en una sala de la residència contemplant un sol matiner que trencava els núvols i anunciava l'inici d'un nou dia.
-Bon dia Sr. Bonman, disculpi que el molestem, som les germanes Ibrell de Sant Lahiri, un poble on vostè va treballar com a director a l'institut. -Van fer una pausa però en veure que no reaccionava van continuar explicant. -Ara estem l'any 2024, per tant d'això ja fa 25 anys. Nosaltres tenim 22 anys i... -No van continuar explicant més. Era evident que el Sr. Bonman no les escoltava, en cap moment les mirà ni tingué un gest que les fes entendre que comprenia el que estaven dient.
Qui si s'adonà de la presència de les noies, va ser un cuidador que els cridà l'atenció i preguntà qui eren i que feien allà. L'altra Ibrell, improvisà ràpidament una mentida molt convincent. No va negar que s'havien colat, això era evident. Però ho justificà molt bé. Li feu creure que eren nétes del Sr. Bonman i que no tenien notícies d'ell des de feia molt de temps, per això en saber que estava ingressat havien vingut a veure'l tan ràpidament com havien pogut. -Hem arribat amb el primer tren i com l'horari de visites no començava fins a les 10 h, no ens hem pogut esperar -Va explicar amb posat de bona nena.
El jove cuidador es relaxà i com el vell Bonman no rebia mai visites va pensar que una mica de companyia, justament avui que era el seu 68è aniversari, no li faria cap mal. Les deixà quedar i esmorzar amb ell. Tots tres l'acompanyaren fins a l'habitació 696 on ja tenia a punt un suc de taronja i unes magdalenes.
Un cop a soles amb el director l'altra Ibrell li digué -El professor Malhyde li envia records, i vol fer-li saber que està penedit pel que va passar. La mà de Bonman tremolà i el suc de taronja li va caure a terra. Ella ho interpretà com a prova que Bonman entenia el que li deien i va continuar parlant. -Malhyde voldria recuperar el seu llibre. Llavors feu una pausa i el silenci s'apoderà de l'habitació. El director continuava tremolant, cada cop més agitadament. -On és el llibre? -Tornà a preguntar. Ibrell va començar a patir pel director, era evident que no estava bé, però la seva germana insistí encara un cop més, i va ser la gota que vessà el vas. Els ulls de Bonman s'ompliren de pànic i al moment començà a convulsionar. Semblava un atac de pànic, una crisi epilèptica... fos el que fos, semblava greu.
-Hem d'avisar al cuidador, necessita ajuda! -Va suggerir Ibrell molt espantada. Però la seva germana no semblava massa convençuda i al principi es mostrava contrària. Finalment va cedir i quan sortien de l'habitació per donar l'alerta, la veu de Bonman les aturà. -Espereu! -Encara tremolant i en mig de sanglots digué. -Tinc el llibre, tinc el maleït llibre.
Bonman els explicà llavors que tenia sospites que aquell llibre amagava alguna cosa i com a director se sentia obligat a descobrir-ho. -Us el donaré, podeu fer el que vulgueu amb ell, però us recomano que el cremeu i us oblideu d'ell. Després d'aquelles paraules Bonman no digué res més, tornà a l’aïllament del seu món interior, a la seva mirada absent, perduda. L'últim gest que tingué amb les noies va ser aixecar un dit per assenyalar un calaix de la tauleta. Allà estava el llibre.
El cuidador entrà a l'habitació amb un pastís a les mans i va dir -Avui farem un extra, hem de celebrar el seu aniversari i la visita de les seves nétes. Aquelles noies no eren les seves nétes, ni havien vingut a visitar-lo, ni molt menys a bufar les espelmes del pastís amb ell, però Ibrell va tenir la sensació que emportar-se el llibre era el millor regal que mai ningú li podria haver fet.
El xiulet sonà i el tren de les 12.30 h a Sant Lahiri sortí puntual de l'estació. No hi havia passatgers al vagó. Les dues germanes seien de costat, l'altra Ibrell sostenia el llibre entre les mans i el fullejava atentament.
Llavors confessa que aquell no era un llibre normal i el to de veu ja augurava males notícies. -Encara no t'he explicat la meva relació amb Malhyde. -Saps? Aquest llibre era la seva obra mestra, però no era un bon llibre. Era un llibre per educar el mal. Quan Malhyde s'amagà al vell institut reprengué les seves investigacions i les seves tesis. Estava convençut que amb l'educació adequada es podien crear persones malvades i cruels, persones sense cap mena d'empatia, persones que només trobessin plaer en el patiment dels altres. Aquell llibre recollia totes les conclusions a les quals va arribar, tots els continguts a ensenyar, els procediments a seguir... La germana d'Ibrell havia estat el conillet d'índies de les seves investigacions i experiments. Malhyde necessitava un nen per culminar el seu treball i no li va costar decidir qui seria. Les bessones teníem poc més d'un any de vida quan va segrestar-ne a una. El pla era perfecte, dues gotes d'aigua separades des de petites i comparades en acabar l'experiment. Una educada en el si d'una família bondadosa i l'altra educada des de l'odi i la perversitat.
Però l’altre Ibrell tenia un pla, tot i que de ben petita havia estat sotmesa a tot tipus de perversions, tot i que l'hi havien injectat odi, alimentat de rancor… ella no volia aquest final.
-No vull que ho aconsegueixi, no vull que se'n surti amb la seva. T'explicaré el meu pla, però tot al seu moment, ara millor que aprofitem el viatge per descansar.
Dels seus ulls començaren a brotar unes llàgrimes que, a jutjar per la seva expressió, eren de felicitat. La resta del viatge el feren segudes de costat sense dir-se res. De fet no calia, tot i el poc temps que portàvem juntes eren bessones i estaven en sintonia.
De nou a l'institut les dues germanes es van dirigir a la petita capella que utilitzaven els professors religiosos. Suposadament allà trobarien el professor Malhyde. De camí Ibrell recordà les paraules de la seva germana "On va començar tot, i on haurem de començar la inversió...". Havia estat un dia molt intens, havien passat moltes coses, però ara començava a entendre-ho tot, i s'alegrava que el final feliç fos tan a prop.
Només feia un dia que estaven juntes i se les notava molt unides, Ibrell admirava la valentia de la seva germana. Empatitzava amb ella, amb el seu dolor, amb tot el que havia hagut de suportar. Es notava que feia anys que preparava la fugida perquè actuava amb decisió i total precisió.
El Pla que havia preparat era perfecte, comunicarien a Malhyde que havien recuperat el llibre i ella seria l'encarregada de lliurar-li, però abans es canviarien la roba, una estratègia per assegurar que Malhyde no sospités, no de la seva fidel deixeble. Mentrestant, l'altra Ibrell se situaria per darrere d'ell i per sorpresa li taparia la boca i el nas amb un mocador mullat en cloroform per adormir-lo. La segona part del pla consistia en un cop adormit, lligar-lo i practicar-li un exorcisme. L'altra Ibrell estava convençuda que a aquell home el posseïa un esperit maligne del qual calia alliberar-lo.
Seguint amb el pla, un cop Malhyde alliberat, només quedaria cremar el llibre i tot tornaria a la normalitat. Les dues bessones tornarien a casa per començar una nova vida com a bones germanes que eren. Un final feliç.
Però no va anar del tot així. El final real us el narrarà l'altra Ibrell, ja que és el pla que realment ella havia tramat.
Epíleg.
Benvolgut lector, permeteu-me que sigui jo, l'altra Ibrell, la narradora del desenllaç de la història, ja que em sento orgullosa de l'èxit del meu pla.
En primer lloc, els parlaré de Malhyde, la persona que em va ensenyar a ser com sóc. El seu afany per idear una pedagogia centrada en l'educació del mal va donar bon fruit. Prova d'això, una servidora, la seva primera alumna que ha resultat ser tan malvada que ni tan sols ha permès al seu tutor gaudir del seu èxit.
Quan va arribar la meva germana a l'institut, ja feia uns dies que Malhyde era mort. El vaig matar perquè no destorbes els meus plans de futur. Va ser fàcil. Era un vell sense força, decrèpit i confiat. Ni tan sols va intentar defensar-se.
En segon lloc, dir-vos que matar la meva germana també va ser fàcil, era tan innocent, tan ingènua, què va caure de ple a la meva trampa. Fins i tot m'ajudà a preparar el mocador i el cloroform. Un cop adormida la vaig lligar, abans de matar-la em volia acomiadar d’ella i permetre’m el plaer d'explicar-li com seria a partir d'ara el meu futur. -Germaneta -li vaig dir al despertar-se. -Tornaré a casa, al que fins ara era la teva família, amb el papà i la mamà que tant t'estimen, i que ara m'estimaran a mi. No notaran el canvi, porto la teva roba, sóc com tu, potser em costarà fingir això de les taquicàrdies, però ja practicaré.
-Adéu germaneta, no els vull fer esperar més, segur que ja deuen estar patint per mi, en realitat hauria de dir per tu, oi? A més a més, he de reconèixer que tinc moltes ganes de començar aquesta nova vida, la teva de fet, i posar en pràctica tots els meus aprenentatges. Adoptant el teu rol, el de la bona Ibrell en qui tothom confia se m'obren un munt de possibilitats per fer el que jo vulgui. Res de bo és clar.
Amb el ganivet a la mà em vaig acomiadar de la meva germana. -Adéu Ibrell. Hola nova Ibrell!
